La gelosia: el gran monstre d’ulls verds

Un cop li expliques a la gent que et relaciones de forma no monògama, una de les primeres preguntes que et fan és: “I com ho fas amb la gelosia? Jo no podria!”. La gelosia és una de les emocions més comuns, tan dintre com fora de les relacions poliamoroses, tot i que hi ha gent que mai les pateix o no la identifica com a tal.

La gelosia és, en realitat, un cúmul d’emocions que de vegades costa identificar. Diem “estic gelós” en contextes i situacions molt diferents, i l’únic que potser tenen en comú és el malestar al cos, la sensació de que s’acaba el món i tu només dessitjes que tot s’aturi ja. Dir “sento gelosia” i prou és quedar-nos a la superfície d’un terratrèmol que succeeix dins nostre, moltes vegades contrari al que pensem o escollim racionalment. La gelosia es tan difícil de definir perquè en el fons és una barreja d’emocions, com la inseguretat, la por a la pèrdua o a l’abandonament, l’enveja, la necessitat de sentir-te especial i valuós, etc.

Normalment, tot i que cada persona és diferent i pateix la gelosia de formes diverses, hi han trets similars. Un dia, de sobte, passa quelcom que et regira l’estomac. Veus o escoltes o penses alguna cosa… i bum! Ja estàs al mig d’un remolí d’emocions intenses, i només vols cridar, cremar-ho tot, o córrer a amagar-te fet una boleta. Aquest desencadenant pot aparèixer en qualsevol moment i en coses que ni tan sols hauries imaginat. Potser veus la teva parella fent-li un petó a una altra persona, o algú que estimes prefereix sortir amb algú altre en comptes d’anar al cinema amb tu.

I en aquest instant, ens sentim atrapats, amb la sensació de que estem a punt de perdre quelcom important per nosaltres, invaïts per la por a no ser estimats, robant-nos l’alegria. Ens fiquem en un pou del que no podem sortir, on gairebé no arriba la llum del sol, enfadats amb els altres i avergonyits de sentir el que sentim, incapaços de posar paraules i parlar del que ens està passant. Aquesta barreja de ràbia i vergonya pot portar-nos a actuar de manera diferent a com ens agradaria.

Què podem fer un cop estem enfrontan-nos a aquest gran i terrible monstre d’ulls verds que sembla que se’ns menjarà i no deixarà res enrera? Primer de tot recordar que els sentiments són sentiments, ni bons ni dolents, i que no podem controlar el que sentim. Ho sentim, i prou. No hi ha res a fer per evitar-ho un cop estàn aquí. El que sí que podem decidir i escollir és què fem amb aquestes emocions un cop les sentim.

Habitualment, diem o fem coses per tornar a sentir que tenim el control de la situació, imposant normes o regles o limits que ens tornin a aportar la sensació de seguretat, de que no hi ha perill. El problema d’aquestes demandes és que tot i que sembla que funcionen, en el fons la calma i la seguretat només tornaràn quan poguem confiar en que la nostra parella ens estima per com som, confia en nosaltres, ens valora, i vol que siguem feliços, i creure fermament que aquest sentiment cap a nosaltres no canvia, independentment del que visqui amb altres persones sense nosaltres.

Inicialment, la majoria responsabilitzem de la gelosia al succés que ha desencadenat aquesta emoció, pensant: “si ha passat això i jo em sento així, llavors és que la culpa de que jo em senti així és això que ha passat”. I continuem per deduïr que si no torna a passar llavors ja no tornarem a sentir gelosia. Si quan veig a la meva parella fent-li un petó a una altra persona em vull morir, puc pensar “si li demano que no faci petons davant meu, no em tornaré a sentir així”. El problema és que la gelosia no prové directament del petó, tot i ser el desencadenant de tot, si no que prové de la meva propia inseguretat, de la meva creença de que no sóc suficient, potser de que si li fa un petó a algú ja no voldrà tornar a fer-me’l a mi… Però un altra dia la meva parella (que ja no fa petons a ningú davant meu), porta a una altra persona a sopar al meu restaurant preferit, i tornem a començar… I així, si no ens arromanguem i comencem a buscar i posar paraules al que hi ha a sota, començarem a demanar regles i normes que limitin a la nostra parella dient-li entre línies “no confio en tu, no em crec el teu amor cap a mi i la teva voluntat de cuidar-me, i tinc potestat sobre les teves accions”. Les normes i pactes, limitats en el temps, poden ser molt útils en un moment donat en què estem atravessant una situció dificil i necessitem una mica d’espai per agafar aire i forces, però a la llarga no faràn desaparèixer la nostra gelosia i minaran la confiança i felicitat de la parella.

Una de les dificultats que trobem és quan no hi ha un desencadenant clar i evident. Aleshores un dia comencem a tenir sentiments de por, pèrdua, enveja o ràbia en relació a la nostra parella i no sabem per què. Val la pena preguntar-nos de forma honesta si pot ser gelosia encoberta o disfressada d’una altra emoció. I de vegades, obviament, sentir ràbia per alguna cosa que ens ha passat no té res a veure amb la gelosia, però us recomanem ser curosos i sincers quan investiguem el que estem sentint. Si no som capaços d’identificar la gelosia quan apareix ens serà molt més difícil poder-la gestionar i comunicar.

La gelosia pot ser una eina molt potent d’evolució i aprenentatge personal. Ens mostra aquelles coses nostres que podem treballar. L’objectiu no és deixar de sentir-la: sentir gelosia no és un problema. L’objectiu és apendre a gestionar-la i decidir què fem amb ella sense fer mal als altres ni a nosaltres mateixos.

One thought on “La gelosia: el gran monstre d’ulls verds

  1. Meravellós article, es una eina molt interesant per el propi coneixement. Una segona part que parles d’eines o técniques per gestió d’aquestes emocions produides per la gelosia potser de molt interés també.
    Felicitats per l’estil planer, proper i l’ús de les metàfores que sempre son útils per compendre.

    Salut i amor,
    Josep

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *