Coses a tenir en compte a l’obrir una relació que va començar sent monògama

Algunes de les persones que s’apropen a la no monogàmia ho fan tenint ja una relació prèvia que es va iniciar com a monògama. La monogàmia està tan instaurada a la nostra cultura que si no posem sobre la taula al començament de la relació certs temes a tractar com l’exclusivitat, la potestat, expectatives de cada membre de la relació, etc. la major part de les vegades es dóna per descomptat que és una relació monògama i aquesta es construeix, gairebé sense adonar-nos, sobre aquestes premises. A vegades, un cop la relació ja està afiançada, les persones que conformen la relació es plantegen alternatives a la monogàmia, i moltes vegades es llencen a la piscina d’aquesta nova experiència relacional gairebé sense pensar en com es vol fer aquesta transició.

No som molt amigues de donar consells, ja que les vivències de cadascú són absolutament personals i poques vegades transferibles a altres persones exactament de la mateixa manera, però com a terapeutes també sabem que les vivències experiencials d’altres persones poden ajudar-nos a reflexionar i meditar sobre com volem fer les coses i cap a quina direcció volem caminar. Per aquest motiu, aquí llistem una sèrie de punts que considerem importants abans d’entrar a la no monogàmia conscient i respectuosa des d’una relació ja existent:

  • Tots els membres de la parella han de consentir-la explícitament

    Encara que aquest punt sembli obvi no ho és, ja que potser les pors d’un membre a perdre tot allò construït amb l’altra persona poden portar-lo a col·locar-se en una posició que realment no desitja. Tota relació entre dues o més persones es basa en una sèrie d’acords sobre què esperar o no d’aquella relació, sobre què decidim oferir i què no. L’ideal seria que tots aquests acords fossin explícits i periòdicament revisats, independentment del tipus de relació que escollim viure, però per desgràcia no estem acostumades a posar sobre la taula aquests temes quan algú nou entra a les nostres vides, ni a revisar-los cada pocs mesos.
    En relacions monògames es sobresuponen certs acords implícits com l’exclusivitat sexual i/o emocional. Sigui com sigui, en proposar obrir la parella, la realitat és que la relació existent té uns acords determinats que un o ambdós membres volen modificar. Habitualment, com a tants altres temes dintre d’una relació interpersonal, és un dels membres el que ha llegit alguna cosa que li remou, ha investigat sobre la no monogàmia, ha llegit articles, etc. i al seu interior emergeixen dubtes sobre com ha construït les seves relacions fins llavors. Al compartir aquestes inquietuds amb la parella l’impacte pot ser més gran o més petit en funció de si l’altra persona també s’havia plantejat internament aquestes qüestions o no.
    En el cas que tots dos tinguessin les mateixes inquietuds, el procés de dialeg abans de prendre decisions i portar-les a terme sol ser menys costós. En canvi, quan a l’altre l`agafa per sorpresa pot requerir un temps de reflexió abans de prendre una decisió d’aquesta magnitud, un temps de reflexió en que el membre indecís ha de sentir-se totalment lliure per decidir què vol ell com a persona autònoma i independent, permetent un espai perquè les pors puguin expressar-se. Per a la persona que proposa obrir la relació, aquesta espera pot ser difícil d’acompanyar, i de manera inconscient pot manipular i/o pressionar subtilment a l’altra persona, el que comporta el risc que aquesta prengui decisions contràries o allunyades de la seva veritable voluntat.

  • Paciència, paciència i més paciència

    Un dels primers consells que vaig trobar navegant per internet al plantejar-me relacionar-me de manera no monògama i consensuada va ser “fer passes de nadó”. Vivim en una cultura castradora en la qual ens acostumem a ignorar els nostres propis desitjos i necessitats a canvi de fer el que s’ha de fer, sigui per convencionalismes socials, sigui per la pròpia culpa que carreguem a la nostra motxilla. Quan se’ns obren aquestes portes (abans tancades) de bat a bat i sentim que tenim la llibertat d’experimentar tot allò que creiem prohibit, la majoria de les persones tendim a voler fer-ho tot molt ràpid, a viure en pocs mesos totes aquelles experiències que abans ens van ser negades. Tant a l’hora d’acompanyar els dubtes i les pors de la nostra parella, com a l’hora de voler viure noves experiències, és recomanable respirar cada impuls i confiar en el fet que no hem de viure-ho tot de cop. Les primeres experiències en la no monogàmia partint d’una relació monògama solen ser complicades i no tan fàcils com ens agradarien, tant per la persona que ho viu com per la parella que potser ha de fer front a la gelosia i les inseguretats que poden sorgir. Aquest desgast d’energia, si és molt freqüent i perdura en el temps pot suposar un cost per la relació existent. Sempre que hi hagi voluntat de treball personal emocional de part de cada membre de la parella, recomanem anar al ritme del més lent, respectant temps i espais de seguretat, i per descomptat, sense obviar ni ignorar els propis desitjos.

  • Conèixer els motius

    Ser brutalment honest amb un mateix i en conseqüència amb els altres, facilitarà la transició. Què desitjo viure en una relació no monògama? Cóm desitjo viure-ho? Quins són els meus límits personals? És una decisió que surt de plantejaments teòrics, o més aviat he conegut a algú i vull poder explorar aquesta nova connexió? Què puc oferir a les noves relacions que apareguin en la meva vida? Què espero d’aquestes relacions? Què estic disposat a canviar en la meva vida? Hauríem de poder respondre a aquestes i moltes altres preguntes. Bàsicament, investigar en els motius que hi ha darrere del nostre desig d’una relació no monògama ens portarà a conèixer-nos més i millor a nosaltres mateixes, i facilitarà la comunicació de les nostres emocions, necessitats i demandes. Pot ser útil conèixer entorns o persones poliamoroses amb les que compartir els nostres dubtes i així conèixer altres experiències. Saber què van haver d’enfrontar altres abans que nosaltres, quins errors van cometre i què van aprendre pel camí ens pot ajudar a reflexionar sobre què volem, cóm ho volem i més important encara, per què ho volem.

  • La comunicació com a pilar

    Val la pena passar moltíssimes hores parlant, parlant i parlant amb la nostra parella. La bona comunicació és una de les bases per a una relació sana i és preferible ser conscient que els mesos següents a l’apertura de la relació el tema central de conversa serà la no monogàmia. Pot ser útil reservar moments per no parlar d’aquest tema i poder recuperar instants en parella només per gaudir, que no comportin una gestió emocional excessiva.
    Quan parlem de bona comunicació parlem d’una comunicació directa, empàtica i no violenta. I això què vol dir? Implica parlar sempre des dels propis sentiments, intentant no jutjar a l’altre pel que pensa i sent. Darrere d’una emoció, sempre hi ha una necessitat. Aturar-se en soledat amb una mateixa, reconèixer què estem sentint, i detectar quina necessitat hi ha al darrere és un bon exercici reflexiu que ens facilitarà comunicar-nos amb l’altra persona i transmetre-li les nostres necessitats. L’escola empàtica ens ajudarà a donar-li espai a la nostra parella per explicar-nos els seus sentiments i tot allò que l’emociona, sense jutjar-la i validant el que sent. Us recomanem estar atents a un senyal poderós: com més ens costi explicar-li quelcom a la nostra parella, més important serà fer-ho. Confiem en el fet que no serem jutjades i podrem arribar a un acord que satisfaça al màxim les necessitats d’ambdós. Sempre, comunicació, comunicació i més comunicació.

  • Ser conscient del desgast i les (auto)cures

    Qualsevol transformació d’una relació comporta un temps d’adaptació, temps que sol desgastar-nos, tant energèticament com emocionalment, ja que requereix gran part del nostre temps, tant a soles com amb la parella i les noves relacions que puguin aparèixer.
    Les cures i auto-cures són vitals per a poder recarregar-nos i sostenir el procés tot el temps que aquest ho necessiti. La nostra parella pot fer moltíssim per ajudar-nos, i nosaltres a ella, doncs ens estimem, i estem desitjant cuidar a aquesta persona tan important per nosaltres . Confiem en això. Però més enllà de les cures que puguem rebre de la nostra xarxa afectiva, és important conèixer-se a una mateixa, prendre responsabilitat de les nostres pròpies necessitats, i ser capaces de proveir-nos nosaltres mateixes d’aquelles coses que ens omplen, ens reparen, ens sostenen, i ens permeten mantenir-nos amb energia suficient per a seguir el camí escollit.

  • Saber estar sol

    Si un no sap estar en soledat i gaudir-la, és difícil que pugui construir una relació en la qual no esperi que l’altre ens eviti aquesta soledat. Passar d’una relació monògama a una que no ho sigui segurament comportarà un canvi en el temps compartit en parella. Passarem més temps soles que abans, hi haurà algunes activitats que abans compartíem amb l’altra persona que ara haurem d’aprendre (o desaprendre) a portar, ja sigui dormir sola al llit comú, cuidar dels fills si hi ha o qualsevol altra cosa. És molt útil conèixer quins són els nostres hobbies, a què ens agrada dedicar el nostre temps lliure i construir una xarxa pròpia de relacions que no depengui de l’altra persona. Recordar que estem en aquesta relació per què ambdós volem, no per què no tinguem cap altra opció, i que cada instant compartit en comú és un regal, però que som éssers independents que podem gaudir del nostre propi temps sense l’altra persona.

  • Normes, límits i acords

    Les normes són molt freqüents en les relacions que acaben d’obrir-se. Normalment hi ha un període d’inseguretat en el qual apareixen pors al que pugui succeir. Aquesta por ens porta a tenir una gran necessitat de control, a no voler sorpreses, i fem demandes a l’altra persona que sorgeixen de voler controlar el que pot passar. Recomanem que, en sorgir aquesta necessitat de control, ens preguntem a nosaltres mateixes quina necessitat bàsica hi ha darrere que voldríem cobrir. Val la pena posar atenció per detectar si necessitem reassegurament, o es que ens aterra la soledat, o que sabem que la nostra autoestima patirà un cop si succeeix allò que ens feia por.
    És interessant en aquest punt integrar que mai podrem tenir control sobre què sentim o sent la nostra parella. No podem controlar les emocions. Sentim el que sentim, i no hi ha res que podem fer per evitar-ho. Podrem ignorar les nostres emocions o emmascarar-les, però no fer que desapareguin. El que sí que podem fer és decidir quines accions volem prendre a partir d’aquestes emocions. Per tant, establir una norma en la parella que inclogui algun control de què es pot sentir emocionalment no aconseguirà allò que desitgem. En tot cas, podrem establir un acord, una espècie de norma que limiti les accions d’ambdós de manera explícita i consensuada.
    En aquest moment és quan ens agrada aclarir que un límit sempre hauria de fer referència a nosaltres mateixes, posem límits per protegir el nostre propi espai de seguretat, que és els nostres cossos, els nostres pensaments i les nostres emocions. Però un limit que determini la conducta d’una altra persona (sigui de la nostra parella o d’una tercera persona amb la qual ella es relacioni), és una invasió de la pròpia autonomia de l’altre, respecte al seu cos, el seu pensament o les seves emocions.  Són ells mateixos els que hauran de limitar el seu comportament en funció dels seus propis desitjos i necessitats.
    Arribats a aquest punt, si hi ha hagut comunicació en tot el procés, els membres de la parella poden decidir arribar a algun acord o pacte comú. Aquests pactes sempre haurien de ser revisables, és a dir, l’acord parteix del fet que em comprometo a complir X quan passi Y, però no per sempre, si no mentre així ho senti. La vida és canvi i no podem saber qùè pensarem després d’un temps. Això sí, em comprometo també al fet que si les meves necessitats canvien i ja no puc seguir complint l’acord pactat, parlaré amb tu abans de res, perquè poguem juntes revisar-lo i ajustar-lo a la nova situació. L’acord també hauria de tenir un marc temporal, que ens ajudi a mantenir-lo revisable al llarg del temps, i poder tornar a validar-lo, o per modificar els aspectes que ja no ens són útils. Sostenir la idea de pactes dinàmics que evolucionen a mesura que evoluciona la relació.

  • Ser extremadament compassiu, amb un mateix i amb l’altre

    Tots cometem errors. Ningú s’allibera d’això. I sempre que obrim nous camins en aquest procés de descoberta, solem entrebancar-nos i caure, i ens tornem a aixecar i a aprendre, i més endavant en una altra pedra (o algunes vegades, inclús en la mateixa), tornar-nos a entrebancar i caure. Obrir una relació és un repte que ens confrontarà de manera directa a pors i inseguretats, ocultes darrere la falsa seguretat de la monogàmia. I aquest (des)aprenentatge de nosaltres mateixes, de la nostra parella, de la nostra manera de relacionar-nos amb el món serà un procés de prova-error.
    Quan algú s’equivoqui, siguem nosaltres o la nostra parella, la compassió serà important. La compassió ens ajudarà a seguir aprenent i creixent junts, enfortint la relació. Si realment creiem que l’altra persona està amb nosaltres perquè ens estima, creurem que ens té en compte i vol cuidar-nos, i que si fa quelcom no será perquè vol fer-nos mal. Òbviament, si la nostra parella mai compleix els seus acords i les nostres expectatives no complertes es van acumulant al llarg del temps, haurem de preguntar-nos si realment volem mantenir aquesta relació, però si no és així, siguem compassives amb aquells als que estimem.
    Això sí, és difícil ser compassives amb els altres si no aprenem abans a ser compassives amb nosaltres mateixes. Cadascú de nosaltres és el pitjor jutge per a si mateix, el més estricte, el més rígid. L’auto-compassió implica acceptar que avui, aquí i ara, som qui som, que potser no estem a on voldríem estar, que el nostre cap ens diu com volem relacionar-nos amb altres i al mateix temps les nostres tripes es rebel·len. Pensem també en aquell moment que anem en camí, que ho fem el millor que podem i anem a seguir fent esforços, coneixent-nos cada cop més. Pensem que és sa i humà equivocar-se i que podem aprofitar aquesta experiència per aprendre una miqueta més.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *