mapa_terrassa

Relacions “mono-poli”

En general, qualsevol relació de parella implica tot un seguit de gestions (de temps, d’emocions, de dessitjos i expectatives, de frustracions…) que fan que els implicats hagin de dedicar una energia significativa per tal que la relació es visqui de forma beneficiosa i plaent per totes les parts implicades. Ara bé, quan es tracta d’una relació «mono-poli», és a dir, una relació on una de les persones viu les relacions des de la monogàmia i la altra des de la no-monogàmia, totes aquestes gestions es fan molt més complexes i requereixen d’un esforç encara més gran per les dues parts. És per això que la relació mono-poli és considerada una de les més difícil de dur a terme dins de les relacions no-monògames, apte només pels més valents i pels que realment tinguin les ganes i la energia per treballar-hi intensament a diari. Però poder, es pot!

A l’inici d’una relació mono-poli l’escenari que es dóna és el següent: una de les dues persones no té cap altra relació i tampoc té intenció de tenir-la; se sent més o menys còmode en la monogàmia (pot existir el desig de canviar, però la feina de desmuntar les estructures monògames no està feta). La altra persona, tindrà o no d’altres relacions però se sent poliamorosa (o anarquista relacional, o qualsevol altre forma de no-monogàmia). En cas de que aquesta segona persona sí que tingui altres relacions,  el fet de que com quan comença la relació mono-poli, és aquesta la realitat que es troba la parella, és molt possible que la persona monògama se senti més o menys còmode amb aquest fet (que la seva parella tingui altres relacions). Val a dir però, que aquest no acostuma a ser un bon indicador de que aquesta relació que s’inicia sigui fàcil de dur a terme: la gestió que implica (emocional, de temps, de la frustració…) serà sempre complexe fins i tot en el cas de que no apareguin altres noves relacions. Però, que passa quan la persona poliamorosa coneix a més gent?

Doncs és segurament aquí on arriba la feina de veritat per les dues parts de la relació. Una persona nova és sovint viscuda com una amenaça. Si ja ho és en una relació poli-poli (remarcar que ser poliamorós no vol dir no tenir gelos, o sentir-se amenaçat per naves persones que mouen el sistema), en una relació mono-poli encara ho és més, ja que és molt possible que la persona monògama no entengui què és el que motiva a la persona poliamorosa a tenir altres relacions («que no en tens prou amb mi i amb les altres relacions que ja tens?», «d’on surt la necessitat de tenir-ne més?»…). El que succeeix és que les dues persones tenen marcs referencials diferents; la persona poliamorosa (segurament) no té més d’una relació per necessitat, ni vol més relacions per una manca de res, sinó simplement per la forma que té de relacionar-se, es permet tenir altres relacions sexo-afectives si surgeixen connexions que li siguin interessants; no pretén que una sola persona arribi a cobrir totes les seves necessitats; està oberta a viure altres experiències si aquestes es presenten i son dessitjables. Per l’altre costat, la persona monògama sí que pretén que una sola persona cobreixi totes les seves necessitats sexo-afectives i al mateix temps, segurament li generi dolor que per l’altra banda no sigui així, i ho visqui com un desequilibri, una no-equitat que a més mai serà resolta, a no ser que una de les dues persones canvii la seva forma d’entendre les relacions (i transiti de mono a poli o viceversa).

Si bé no hi ha una fórmula única perquè una relació mono-poli sigui viscuda de forma satisfactòria per les dues parts, sí que hi ha un seguit de aspectes que, al meu entendre, poden facilitar que la relació sigui el menys dolorosa possible, tant per la persona que pateix els gelos i el dolor de veure/imaginar a la seva parella amb altres persones, com per la persona que ha d’acompanyar el dolor de la seva parella:

Paciència: Una relació mono-poli tindrà moments fantàstics, com totes les relacions, però també tindrà moments molts dolorosos, per una o per les dues parts de la relació. No s’aconsegueix viure-la amb felicitat de bones a primeres. S’ha d’estar disposat a passar per moments complicats, segurament nombrosos. La parella que tingui molt clar que volen estar junts i no deixar de treballar el que surti, pot acabar trobant la manera, amb el temps i molta dedicació, de viure-la de forma satisfactòria. És molt gratificant superar els moments més complicats i sentir que com a parella s’està fent aquest esforç i s’està aconseguint.

Persistència: Caure i aixecar-se. Tornar a caure i tornar-se a aixecar. La relació mono-poli pot estar plena de dificultats i segurament s’haurà de dedicar molt de temps i esforços a treballar les emocions que aniran sorgint. Confiar que després d’un moment complicat en vindrà un de millor i alhora saber que en qualsevol moment pot aparèixer un altre entrebanc que tiri per terra la feina feta anteriorment.

Compassió: La capacitat d’entendre que la altra persona està patint, està passant per un procés que li causa dolor, segurament vinculat a un acte o pensament de la seva parella; i tenir la capacitat d’acompanyar aquest dolor amb amor i empatia, sense carregar-se de culpa i alhora sent conscient de la part de responsabilitat que un té. Poder modular el dessig d’un per tenir cura de l’altre (no necessàriament cancel·lant una cita, sinó potser buscant el millor moment per dur-la a terme, o post-posant-la en un moment de molt dolor, per exemple).

Comunicació: Al igual que en qualsevol relació, la comunicació té un paper cabdal. Ha de ser una comunicació sana, no-violenta, i on es tendeixi sobretot a parlar d’un mateix més que de l’altre: com un s’ha sentit amb el que ha fet o dit o pensat l’altre, com li agradaria ser acompanyat, quines cures li agradaria tenir en determinades situacions… Quan ens comuniquem retraient a l’altre el que no ha sabut fer, o responsabilitzant-lo del dolor que un pateix, alimentem la confrontació. I a més de dificultar que l’altre empatitzi i entengui plenament per quin procés un està passant, dificulta l’entesa i les possibles solucions al conflicte.

Confiança: És com a mínim igual de rellevant que els anteriors factors, sinó més encara. Segurament una de les pitjors coses que li pot passar a una parella mono-poli és que la persona poliamorosa trenqui un pacte (dur a terme algo que s’havia compromès a no fer, per exemple); això fa perdre confiança i afebleix la relació. La confiança es cultiva dia a dia, i només amb el dia a dia, treballant per forjar-la de nou, aquesta confiança es reforçarà novament. La persona monògama necessitarà sentir que l’altra la tindrà en compte en les decisions que prengui, i que el cuidarà. I al mateix temps la persona monògama també ha de confiar en ell mateix, en que podrà passar a través de la situació que se li planteja dolorosa. La confiança és responsabilitat de les dues persones: la feina de la monògama és confiar que l’altre el tindrà present i el cuidarà, i la feina de la poliamorosa és demostrar que és digne d’aquesta confiança i demostra-ho amb els seus actes.

Des del meu punt de vista, hi ha dos tipologies de relació mono-poli: la primera és la relació purament mono-poli, on la persona monògama està satisfet sent-ho i no vol canviar (aprofito per posar de manifest que no hi ha res dolent en ser monògam, com tampoc en ser poliamorós; són simplement formes diferents d’entendre les relacions). La segona tipologia és la relació mono-poli on la persona monògama no se sent còmode en la seva forma de viure les relacions sexo-afectives i desitja ser poliamorós. Però ser poliamorós no és sols tenir la capacitat d’estimar a més d’una persona, sinó d’acceptar des d’un lloc sa que la teva parella desitja i té altres relacions sexo-afectives. Per arribar a aquest punt s’han de desmuntar les estructures monògames que la societat en la que vivim ens ha inculcat a la majoria de persones. És un camí que normalment és llarg, i sempre serà més senzill de fer si la persona que tens al costat l’està fent també (és el cas de la relació monògama que decideix, en un moment determinat, obrir la relació). Però en la relació mono-poli aquesta desmuntatge o des-aprenentatge l’haurà de fer un sol, mentre l’altre persona «ja està allà». Ajudarà molt que la persona poliamorosa de la relació tingui molta paciència i compassió, i tenir els dos una molt bona comunicació i confiança. Ser poliamorós no vol dir tenir llicència per fer tot allò que un vulgui; la persona monògama necessitarà molt de re-assegurament en el que l’altre sent per ell i molta confiança, tant en un mateix com en la seva parella.

Val la pena acabar aquest document posant de manifest que tots els aspectes esmentats que considero que poden ajudar a millorar la qualitat d’una relació mono-poli són igual de vàlids per a qualsevol tipus de relació sexo-afectiva: paciència, persistència, compassió, confiança i molta comunicació.

NOTA: En aquest article fem referencia a relacions sexo-afectives, que són de les que tracta la monogàmia