Blog

mapa_terrassa

Coses a tenir en compte a l’obrir una relació que va començar sent monògama

Algunes de les persones que s’apropen a la no monogàmia ho fan tenint ja una relació prèvia que es va iniciar com a monògama. La monogàmia està tan instaurada a la nostra cultura que si no posem sobre la taula al començament de la relació certs temes a tractar com l’exclusivitat, la potestat, expectatives de cada membre de la relació, etc. la major part de les vegades es dóna per descomptat que és una relació monògama i aquesta es construeix, gairebé sense adonar-nos, sobre aquestes premises. A vegades, un cop la relació ja està afiançada, les persones que conformen la relació es plantegen alternatives a la monogàmia, i moltes vegades es llencen a la piscina d’aquesta nova experiència relacional gairebé sense pensar en com es vol fer aquesta transició.

No som molt amigues de donar consells, ja que les vivències de cadascú són absolutament personals i poques vegades transferibles a altres persones exactament de la mateixa manera, però com a terapeutes també sabem que les vivències experiencials d’altres persones poden ajudar-nos a reflexionar i meditar sobre com volem fer les coses i cap a quina direcció volem caminar. Per aquest motiu, aquí llistem una sèrie de punts que considerem importants abans d’entrar a la no monogàmia conscient i respectuosa des d’una relació ja existent:

  • Tots els membres de la parella han de consentir-la explícitament

    Encara que aquest punt sembli obvi no ho és, ja que potser les pors d’un membre a perdre tot allò construït amb l’altra persona poden portar-lo a col·locar-se en una posició que realment no desitja. Tota relació entre dues o més persones es basa en una sèrie d’acords sobre què esperar o no d’aquella relació, sobre què decidim oferir i què no. L’ideal seria que tots aquests acords fossin explícits i periòdicament revisats, independentment del tipus de relació que escollim viure, però per desgràcia no estem acostumades a posar sobre la taula aquests temes quan algú nou entra a les nostres vides, ni a revisar-los cada pocs mesos.
    En relacions monògames es sobresuponen certs acords implícits com l’exclusivitat sexual i/o emocional. Sigui com sigui, en proposar obrir la parella, la realitat és que la relació existent té uns acords determinats que un o ambdós membres volen modificar. Habitualment, com a tants altres temes dintre d’una relació interpersonal, és un dels membres el que ha llegit alguna cosa que li remou, ha investigat sobre la no monogàmia, ha llegit articles, etc. i al seu interior emergeixen dubtes sobre com ha construït les seves relacions fins llavors. Al compartir aquestes inquietuds amb la parella l’impacte pot ser més gran o més petit en funció de si l’altra persona també s’havia plantejat internament aquestes qüestions o no.
    En el cas que tots dos tinguessin les mateixes inquietuds, el procés de dialeg abans de prendre decisions i portar-les a terme sol ser menys costós. En canvi, quan a l’altre l`agafa per sorpresa pot requerir un temps de reflexió abans de prendre una decisió d’aquesta magnitud, un temps de reflexió en que el membre indecís ha de sentir-se totalment lliure per decidir què vol ell com a persona autònoma i independent, permetent un espai perquè les pors puguin expressar-se. Per a la persona que proposa obrir la relació, aquesta espera pot ser difícil d’acompanyar, i de manera inconscient pot manipular i/o pressionar subtilment a l’altra persona, el que comporta el risc que aquesta prengui decisions contràries o allunyades de la seva veritable voluntat.

  • Paciència, paciència i més paciència

    Un dels primers consells que vaig trobar navegant per internet al plantejar-me relacionar-me de manera no monògama i consensuada va ser “fer passes de nadó”. Vivim en una cultura castradora en la qual ens acostumem a ignorar els nostres propis desitjos i necessitats a canvi de fer el que s’ha de fer, sigui per convencionalismes socials, sigui per la pròpia culpa que carreguem a la nostra motxilla. Quan se’ns obren aquestes portes (abans tancades) de bat a bat i sentim que tenim la llibertat d’experimentar tot allò que creiem prohibit, la majoria de les persones tendim a voler fer-ho tot molt ràpid, a viure en pocs mesos totes aquelles experiències que abans ens van ser negades. Tant a l’hora d’acompanyar els dubtes i les pors de la nostra parella, com a l’hora de voler viure noves experiències, és recomanable respirar cada impuls i confiar en el fet que no hem de viure-ho tot de cop. Les primeres experiències en la no monogàmia partint d’una relació monògama solen ser complicades i no tan fàcils com ens agradarien, tant per la persona que ho viu com per la parella que potser ha de fer front a la gelosia i les inseguretats que poden sorgir. Aquest desgast d’energia, si és molt freqüent i perdura en el temps pot suposar un cost per la relació existent. Sempre que hi hagi voluntat de treball personal emocional de part de cada membre de la parella, recomanem anar al ritme del més lent, respectant temps i espais de seguretat, i per descomptat, sense obviar ni ignorar els propis desitjos.

  • Conèixer els motius

    Ser brutalment honest amb un mateix i en conseqüència amb els altres, facilitarà la transició. Què desitjo viure en una relació no monògama? Cóm desitjo viure-ho? Quins són els meus límits personals? És una decisió que surt de plantejaments teòrics, o més aviat he conegut a algú i vull poder explorar aquesta nova connexió? Què puc oferir a les noves relacions que apareguin en la meva vida? Què espero d’aquestes relacions? Què estic disposat a canviar en la meva vida? Hauríem de poder respondre a aquestes i moltes altres preguntes. Bàsicament, investigar en els motius que hi ha darrere del nostre desig d’una relació no monògama ens portarà a conèixer-nos més i millor a nosaltres mateixes, i facilitarà la comunicació de les nostres emocions, necessitats i demandes. Pot ser útil conèixer entorns o persones poliamoroses amb les que compartir els nostres dubtes i així conèixer altres experiències. Saber què van haver d’enfrontar altres abans que nosaltres, quins errors van cometre i què van aprendre pel camí ens pot ajudar a reflexionar sobre què volem, cóm ho volem i més important encara, per què ho volem.

  • La comunicació com a pilar

    Val la pena passar moltíssimes hores parlant, parlant i parlant amb la nostra parella. La bona comunicació és una de les bases per a una relació sana i és preferible ser conscient que els mesos següents a l’apertura de la relació el tema central de conversa serà la no monogàmia. Pot ser útil reservar moments per no parlar d’aquest tema i poder recuperar instants en parella només per gaudir, que no comportin una gestió emocional excessiva.
    Quan parlem de bona comunicació parlem d’una comunicació directa, empàtica i no violenta. I això què vol dir? Implica parlar sempre des dels propis sentiments, intentant no jutjar a l’altre pel que pensa i sent. Darrere d’una emoció, sempre hi ha una necessitat. Aturar-se en soledat amb una mateixa, reconèixer què estem sentint, i detectar quina necessitat hi ha al darrere és un bon exercici reflexiu que ens facilitarà comunicar-nos amb l’altra persona i transmetre-li les nostres necessitats. L’escola empàtica ens ajudarà a donar-li espai a la nostra parella per explicar-nos els seus sentiments i tot allò que l’emociona, sense jutjar-la i validant el que sent. Us recomanem estar atents a un senyal poderós: com més ens costi explicar-li quelcom a la nostra parella, més important serà fer-ho. Confiem en el fet que no serem jutjades i podrem arribar a un acord que satisfaça al màxim les necessitats d’ambdós. Sempre, comunicació, comunicació i més comunicació.

  • Ser conscient del desgast i les (auto)cures

    Qualsevol transformació d’una relació comporta un temps d’adaptació, temps que sol desgastar-nos, tant energèticament com emocionalment, ja que requereix gran part del nostre temps, tant a soles com amb la parella i les noves relacions que puguin aparèixer.
    Les cures i auto-cures són vitals per a poder recarregar-nos i sostenir el procés tot el temps que aquest ho necessiti. La nostra parella pot fer moltíssim per ajudar-nos, i nosaltres a ella, doncs ens estimem, i estem desitjant cuidar a aquesta persona tan important per nosaltres . Confiem en això. Però més enllà de les cures que puguem rebre de la nostra xarxa afectiva, és important conèixer-se a una mateixa, prendre responsabilitat de les nostres pròpies necessitats, i ser capaces de proveir-nos nosaltres mateixes d’aquelles coses que ens omplen, ens reparen, ens sostenen, i ens permeten mantenir-nos amb energia suficient per a seguir el camí escollit.

  • Saber estar sol

    Si un no sap estar en soledat i gaudir-la, és difícil que pugui construir una relació en la qual no esperi que l’altre ens eviti aquesta soledat. Passar d’una relació monògama a una que no ho sigui segurament comportarà un canvi en el temps compartit en parella. Passarem més temps soles que abans, hi haurà algunes activitats que abans compartíem amb l’altra persona que ara haurem d’aprendre (o desaprendre) a portar, ja sigui dormir sola al llit comú, cuidar dels fills si hi ha o qualsevol altra cosa. És molt útil conèixer quins són els nostres hobbies, a què ens agrada dedicar el nostre temps lliure i construir una xarxa pròpia de relacions que no depengui de l’altra persona. Recordar que estem en aquesta relació per què ambdós volem, no per què no tinguem cap altra opció, i que cada instant compartit en comú és un regal, però que som éssers independents que podem gaudir del nostre propi temps sense l’altra persona.

  • Normes, límits i acords

    Les normes són molt freqüents en les relacions que acaben d’obrir-se. Normalment hi ha un període d’inseguretat en el qual apareixen pors al que pugui succeir. Aquesta por ens porta a tenir una gran necessitat de control, a no voler sorpreses, i fem demandes a l’altra persona que sorgeixen de voler controlar el que pot passar. Recomanem que, en sorgir aquesta necessitat de control, ens preguntem a nosaltres mateixes quina necessitat bàsica hi ha darrere que voldríem cobrir. Val la pena posar atenció per detectar si necessitem reassegurament, o es que ens aterra la soledat, o que sabem que la nostra autoestima patirà un cop si succeeix allò que ens feia por.
    És interessant en aquest punt integrar que mai podrem tenir control sobre què sentim o sent la nostra parella. No podem controlar les emocions. Sentim el que sentim, i no hi ha res que podem fer per evitar-ho. Podrem ignorar les nostres emocions o emmascarar-les, però no fer que desapareguin. El que sí que podem fer és decidir quines accions volem prendre a partir d’aquestes emocions. Per tant, establir una norma en la parella que inclogui algun control de què es pot sentir emocionalment no aconseguirà allò que desitgem. En tot cas, podrem establir un acord, una espècie de norma que limiti les accions d’ambdós de manera explícita i consensuada.
    En aquest moment és quan ens agrada aclarir que un límit sempre hauria de fer referència a nosaltres mateixes, posem límits per protegir el nostre propi espai de seguretat, que és els nostres cossos, els nostres pensaments i les nostres emocions. Però un limit que determini la conducta d’una altra persona (sigui de la nostra parella o d’una tercera persona amb la qual ella es relacioni), és una invasió de la pròpia autonomia de l’altre, respecte al seu cos, el seu pensament o les seves emocions.  Són ells mateixos els que hauran de limitar el seu comportament en funció dels seus propis desitjos i necessitats.
    Arribats a aquest punt, si hi ha hagut comunicació en tot el procés, els membres de la parella poden decidir arribar a algun acord o pacte comú. Aquests pactes sempre haurien de ser revisables, és a dir, l’acord parteix del fet que em comprometo a complir X quan passi Y, però no per sempre, si no mentre així ho senti. La vida és canvi i no podem saber qùè pensarem després d’un temps. Això sí, em comprometo també al fet que si les meves necessitats canvien i ja no puc seguir complint l’acord pactat, parlaré amb tu abans de res, perquè poguem juntes revisar-lo i ajustar-lo a la nova situació. L’acord també hauria de tenir un marc temporal, que ens ajudi a mantenir-lo revisable al llarg del temps, i poder tornar a validar-lo, o per modificar els aspectes que ja no ens són útils. Sostenir la idea de pactes dinàmics que evolucionen a mesura que evoluciona la relació.

  • Ser extremadament compassiu, amb un mateix i amb l’altre

    Tots cometem errors. Ningú s’allibera d’això. I sempre que obrim nous camins en aquest procés de descoberta, solem entrebancar-nos i caure, i ens tornem a aixecar i a aprendre, i més endavant en una altra pedra (o algunes vegades, inclús en la mateixa), tornar-nos a entrebancar i caure. Obrir una relació és un repte que ens confrontarà de manera directa a pors i inseguretats, ocultes darrere la falsa seguretat de la monogàmia. I aquest (des)aprenentatge de nosaltres mateixes, de la nostra parella, de la nostra manera de relacionar-nos amb el món serà un procés de prova-error.
    Quan algú s’equivoqui, siguem nosaltres o la nostra parella, la compassió serà important. La compassió ens ajudarà a seguir aprenent i creixent junts, enfortint la relació. Si realment creiem que l’altra persona està amb nosaltres perquè ens estima, creurem que ens té en compte i vol cuidar-nos, i que si fa quelcom no será perquè vol fer-nos mal. Òbviament, si la nostra parella mai compleix els seus acords i les nostres expectatives no complertes es van acumulant al llarg del temps, haurem de preguntar-nos si realment volem mantenir aquesta relació, però si no és així, siguem compassives amb aquells als que estimem.
    Això sí, és difícil ser compassives amb els altres si no aprenem abans a ser compassives amb nosaltres mateixes. Cadascú de nosaltres és el pitjor jutge per a si mateix, el més estricte, el més rígid. L’auto-compassió implica acceptar que avui, aquí i ara, som qui som, que potser no estem a on voldríem estar, que el nostre cap ens diu com volem relacionar-nos amb altres i al mateix temps les nostres tripes es rebel·len. Pensem també en aquell moment que anem en camí, que ho fem el millor que podem i anem a seguir fent esforços, coneixent-nos cada cop més. Pensem que és sa i humà equivocar-se i que podem aprofitar aquesta experiència per aprendre una miqueta més.

mapa_terrassa

La gelosia: el gran monstre d’ulls verds

Un cop li expliques a la gent que et relaciones de forma no monògama, una de les primeres preguntes que et fan és: “I com ho fas amb la gelosia? Jo no podria!”. La gelosia és una de les emocions més comuns, tan dintre com fora de les relacions poliamoroses, tot i que hi ha gent que mai les pateix o no la identifica com a tal.

La gelosia és, en realitat, un cúmul d’emocions que de vegades costa identificar. Diem “estic gelós” en contextes i situacions molt diferents, i l’únic que potser tenen en comú és el malestar al cos, la sensació de que s’acaba el món i tu només dessitjes que tot s’aturi ja. Dir “sento gelosia” i prou és quedar-nos a la superfície d’un terratrèmol que succeeix dins nostre, moltes vegades contrari al que pensem o escollim racionalment. La gelosia es tan difícil de definir perquè en el fons és una barreja d’emocions, com la inseguretat, la por a la pèrdua o a l’abandonament, l’enveja, la necessitat de sentir-te especial i valuós, etc.

Normalment, tot i que cada persona és diferent i pateix la gelosia de formes diverses, hi han trets similars. Un dia, de sobte, passa quelcom que et regira l’estomac. Veus o escoltes o penses alguna cosa… i bum! Ja estàs al mig d’un remolí d’emocions intenses, i només vols cridar, cremar-ho tot, o córrer a amagar-te fet una boleta. Aquest desencadenant pot aparèixer en qualsevol moment i en coses que ni tan sols hauries imaginat. Potser veus la teva parella fent-li un petó a una altra persona, o algú que estimes prefereix sortir amb algú altre en comptes d’anar al cinema amb tu.

I en aquest instant, ens sentim atrapats, amb la sensació de que estem a punt de perdre quelcom important per nosaltres, invaïts per la por a no ser estimats, robant-nos l’alegria. Ens fiquem en un pou del que no podem sortir, on gairebé no arriba la llum del sol, enfadats amb els altres i avergonyits de sentir el que sentim, incapaços de posar paraules i parlar del que ens està passant. Aquesta barreja de ràbia i vergonya pot portar-nos a actuar de manera diferent a com ens agradaria.

Què podem fer un cop estem enfrontan-nos a aquest gran i terrible monstre d’ulls verds que sembla que se’ns menjarà i no deixarà res enrera? Primer de tot recordar que els sentiments són sentiments, ni bons ni dolents, i que no podem controlar el que sentim. Ho sentim, i prou. No hi ha res a fer per evitar-ho un cop estàn aquí. El que sí que podem decidir i escollir és què fem amb aquestes emocions un cop les sentim.

Habitualment, diem o fem coses per tornar a sentir que tenim el control de la situació, imposant normes o regles o limits que ens tornin a aportar la sensació de seguretat, de que no hi ha perill. El problema d’aquestes demandes és que tot i que sembla que funcionen, en el fons la calma i la seguretat només tornaràn quan poguem confiar en que la nostra parella ens estima per com som, confia en nosaltres, ens valora, i vol que siguem feliços, i creure fermament que aquest sentiment cap a nosaltres no canvia, independentment del que visqui amb altres persones sense nosaltres.

Inicialment, la majoria responsabilitzem de la gelosia al succés que ha desencadenat aquesta emoció, pensant: “si ha passat això i jo em sento així, llavors és que la culpa de que jo em senti així és això que ha passat”. I continuem per deduïr que si no torna a passar llavors ja no tornarem a sentir gelosia. Si quan veig a la meva parella fent-li un petó a una altra persona em vull morir, puc pensar “si li demano que no faci petons davant meu, no em tornaré a sentir així”. El problema és que la gelosia no prové directament del petó, tot i ser el desencadenant de tot, si no que prové de la meva propia inseguretat, de la meva creença de que no sóc suficient, potser de que si li fa un petó a algú ja no voldrà tornar a fer-me’l a mi… Però un altra dia la meva parella (que ja no fa petons a ningú davant meu), porta a una altra persona a sopar al meu restaurant preferit, i tornem a començar… I així, si no ens arromanguem i comencem a buscar i posar paraules al que hi ha a sota, començarem a demanar regles i normes que limitin a la nostra parella dient-li entre línies “no confio en tu, no em crec el teu amor cap a mi i la teva voluntat de cuidar-me, i tinc potestat sobre les teves accions”. Les normes i pactes, limitats en el temps, poden ser molt útils en un moment donat en què estem atravessant una situció dificil i necessitem una mica d’espai per agafar aire i forces, però a la llarga no faràn desaparèixer la nostra gelosia i minaran la confiança i felicitat de la parella.

Una de les dificultats que trobem és quan no hi ha un desencadenant clar i evident. Aleshores un dia comencem a tenir sentiments de por, pèrdua, enveja o ràbia en relació a la nostra parella i no sabem per què. Val la pena preguntar-nos de forma honesta si pot ser gelosia encoberta o disfressada d’una altra emoció. I de vegades, obviament, sentir ràbia per alguna cosa que ens ha passat no té res a veure amb la gelosia, però us recomanem ser curosos i sincers quan investiguem el que estem sentint. Si no som capaços d’identificar la gelosia quan apareix ens serà molt més difícil poder-la gestionar i comunicar.

La gelosia pot ser una eina molt potent d’evolució i aprenentatge personal. Ens mostra aquelles coses nostres que podem treballar. L’objectiu no és deixar de sentir-la: sentir gelosia no és un problema. L’objectiu és apendre a gestionar-la i decidir què fem amb ella sense fer mal als altres ni a nosaltres mateixos.

mapa_terrassa

Articles interessants: 10 regles realistes per bones relacions no monògames

Un dels primers articles que vam llegir sobre poliamor i que ens va semblar molt útil i interessant és 10 realistic rules for good non monogamous relationships, d’Andrea Zanin.

Encara que sembli lògic, és possible que no sigui tan evident el fet de que potser no és la millor idea endindar-se en el món poliamorós des d’una relació prèvia que no funciona o que està atravessant un procés de crisis. El poliamor actúa com una caixa de resonància que augmentarà i incrementarà els conflictes o problemes previs. Abans de fer pases reals en aquesta direcció caldria treballar molt en la relació prèvia per intentar resoldre les carències significatives.

Aquest article resumeix de manera molt clara i esquemàtica quines coses podem fer per que aquesta experiència sigui profitosa i feliç i no un niu de patiment i dolor. En resum, podem dir que el més important és estar bé amb un mateix, coneixe’s de manera brutal i honesta, acceptant totes aquelles coses que ens fan ser nosaltres mateixos, fins i tot aquelles que no ens agraden i volem canviar. Estimar-se a un mateix és clau per poder deixar anar les pors quan les nostres persones estimades tenen altres relacions, ja que si creiem fermament que podem ser feliços per nosaltres mateixos, sense dependre de ningú, podrem gestionar millor les emocions doloroses que poden sortir quan estem sols, i no ens sentirem decebuts fàcilment pel que fan o no fan els altres. I obviament, un cop tenim clara aquesta   informació, transmetre-la de forma totalment honesta a aquelles persones amb les que ens relacionem.

Un dels factors claus per les relacions sanes i conscients és la comunicació: comunicació, comunicació i més comunicació. Les relacions poliamorores passen hores dialogant i parlant d’emocions, sentiments i gestions. Així que si et costa comunicar-te amb empatia, honestedat i mostrant la teva pròpia vulnerabilitat, aquest és un bon lloc per començar a treballar.

Viure les relacions de forma no monògama no és un camí fácil. Requereix una gran fortalessa d’esperit i moltes ganes d’aprendre sobre un mateix, i a més, tot i ser un terme que por a poc s’està fent “mainstream”, encara és una minora, pel que de vegades rebrem el judici de la mirada externa.

Us recomanem que llegiu aquest enllaç amb calma, intentant respondre les preguntes que es fan, el que us donarà una imatge millor de en quin punt esteu i cap a on voleu caminar.

Podeu trobar aquest mateix article traduït al castellà a la web de Amor Libre i al català a la web d’Amors Plurals.

mapa_terrassa

Relacions “mono-poli”

En general, qualsevol relació de parella implica tot un seguit de gestions (de temps, d’emocions, de dessitjos i expectatives, de frustracions…) que fan que els implicats hagin de dedicar una energia significativa per tal que la relació es visqui de forma beneficiosa i plaent per totes les parts implicades. Ara bé, quan es tracta d’una relació «mono-poli», és a dir, una relació on una de les persones viu les relacions des de la monogàmia i la altra des de la no-monogàmia, totes aquestes gestions es fan molt més complexes i requereixen d’un esforç encara més gran per les dues parts. És per això que la relació mono-poli és considerada una de les més difícil de dur a terme dins de les relacions no-monògames, apte només pels més valents i pels que realment tinguin les ganes i la energia per treballar-hi intensament a diari. Però poder, es pot!

A l’inici d’una relació mono-poli l’escenari que es dóna és el següent: una de les dues persones no té cap altra relació i tampoc té intenció de tenir-la; se sent més o menys còmode en la monogàmia (pot existir el desig de canviar, però la feina de desmuntar les estructures monògames no està feta). La altra persona, tindrà o no d’altres relacions però se sent poliamorosa (o anarquista relacional, o qualsevol altre forma de no-monogàmia). En cas de que aquesta segona persona sí que tingui altres relacions,  el fet de que com quan comença la relació mono-poli, és aquesta la realitat que es troba la parella, és molt possible que la persona monògama se senti més o menys còmode amb aquest fet (que la seva parella tingui altres relacions). Val a dir però, que aquest no acostuma a ser un bon indicador de que aquesta relació que s’inicia sigui fàcil de dur a terme: la gestió que implica (emocional, de temps, de la frustració…) serà sempre complexe fins i tot en el cas de que no apareguin altres noves relacions. Però, que passa quan la persona poliamorosa coneix a més gent?

Doncs és segurament aquí on arriba la feina de veritat per les dues parts de la relació. Una persona nova és sovint viscuda com una amenaça. Si ja ho és en una relació poli-poli (remarcar que ser poliamorós no vol dir no tenir gelos, o sentir-se amenaçat per naves persones que mouen el sistema), en una relació mono-poli encara ho és més, ja que és molt possible que la persona monògama no entengui què és el que motiva a la persona poliamorosa a tenir altres relacions («que no en tens prou amb mi i amb les altres relacions que ja tens?», «d’on surt la necessitat de tenir-ne més?»…). El que succeeix és que les dues persones tenen marcs referencials diferents; la persona poliamorosa (segurament) no té més d’una relació per necessitat, ni vol més relacions per una manca de res, sinó simplement per la forma que té de relacionar-se, es permet tenir altres relacions sexo-afectives si surgeixen connexions que li siguin interessants; no pretén que una sola persona arribi a cobrir totes les seves necessitats; està oberta a viure altres experiències si aquestes es presenten i son dessitjables. Per l’altre costat, la persona monògama sí que pretén que una sola persona cobreixi totes les seves necessitats sexo-afectives i al mateix temps, segurament li generi dolor que per l’altra banda no sigui així, i ho visqui com un desequilibri, una no-equitat que a més mai serà resolta, a no ser que una de les dues persones canvii la seva forma d’entendre les relacions (i transiti de mono a poli o viceversa).

Si bé no hi ha una fórmula única perquè una relació mono-poli sigui viscuda de forma satisfactòria per les dues parts, sí que hi ha un seguit de aspectes que, al meu entendre, poden facilitar que la relació sigui el menys dolorosa possible, tant per la persona que pateix els gelos i el dolor de veure/imaginar a la seva parella amb altres persones, com per la persona que ha d’acompanyar el dolor de la seva parella:

Paciència: Una relació mono-poli tindrà moments fantàstics, com totes les relacions, però també tindrà moments molts dolorosos, per una o per les dues parts de la relació. No s’aconsegueix viure-la amb felicitat de bones a primeres. S’ha d’estar disposat a passar per moments complicats, segurament nombrosos. La parella que tingui molt clar que volen estar junts i no deixar de treballar el que surti, pot acabar trobant la manera, amb el temps i molta dedicació, de viure-la de forma satisfactòria. És molt gratificant superar els moments més complicats i sentir que com a parella s’està fent aquest esforç i s’està aconseguint.

Persistència: Caure i aixecar-se. Tornar a caure i tornar-se a aixecar. La relació mono-poli pot estar plena de dificultats i segurament s’haurà de dedicar molt de temps i esforços a treballar les emocions que aniran sorgint. Confiar que després d’un moment complicat en vindrà un de millor i alhora saber que en qualsevol moment pot aparèixer un altre entrebanc que tiri per terra la feina feta anteriorment.

Compassió: La capacitat d’entendre que la altra persona està patint, està passant per un procés que li causa dolor, segurament vinculat a un acte o pensament de la seva parella; i tenir la capacitat d’acompanyar aquest dolor amb amor i empatia, sense carregar-se de culpa i alhora sent conscient de la part de responsabilitat que un té. Poder modular el dessig d’un per tenir cura de l’altre (no necessàriament cancel·lant una cita, sinó potser buscant el millor moment per dur-la a terme, o post-posant-la en un moment de molt dolor, per exemple).

Comunicació: Al igual que en qualsevol relació, la comunicació té un paper cabdal. Ha de ser una comunicació sana, no-violenta, i on es tendeixi sobretot a parlar d’un mateix més que de l’altre: com un s’ha sentit amb el que ha fet o dit o pensat l’altre, com li agradaria ser acompanyat, quines cures li agradaria tenir en determinades situacions… Quan ens comuniquem retraient a l’altre el que no ha sabut fer, o responsabilitzant-lo del dolor que un pateix, alimentem la confrontació. I a més de dificultar que l’altre empatitzi i entengui plenament per quin procés un està passant, dificulta l’entesa i les possibles solucions al conflicte.

Confiança: És com a mínim igual de rellevant que els anteriors factors, sinó més encara. Segurament una de les pitjors coses que li pot passar a una parella mono-poli és que la persona poliamorosa trenqui un pacte (dur a terme algo que s’havia compromès a no fer, per exemple); això fa perdre confiança i afebleix la relació. La confiança es cultiva dia a dia, i només amb el dia a dia, treballant per forjar-la de nou, aquesta confiança es reforçarà novament. La persona monògama necessitarà sentir que l’altra la tindrà en compte en les decisions que prengui, i que el cuidarà. I al mateix temps la persona monògama també ha de confiar en ell mateix, en que podrà passar a través de la situació que se li planteja dolorosa. La confiança és responsabilitat de les dues persones: la feina de la monògama és confiar que l’altre el tindrà present i el cuidarà, i la feina de la poliamorosa és demostrar que és digne d’aquesta confiança i demostra-ho amb els seus actes.

Des del meu punt de vista, hi ha dos tipologies de relació mono-poli: la primera és la relació purament mono-poli, on la persona monògama està satisfet sent-ho i no vol canviar (aprofito per posar de manifest que no hi ha res dolent en ser monògam, com tampoc en ser poliamorós; són simplement formes diferents d’entendre les relacions). La segona tipologia és la relació mono-poli on la persona monògama no se sent còmode en la seva forma de viure les relacions sexo-afectives i desitja ser poliamorós. Però ser poliamorós no és sols tenir la capacitat d’estimar a més d’una persona, sinó d’acceptar des d’un lloc sa que la teva parella desitja i té altres relacions sexo-afectives. Per arribar a aquest punt s’han de desmuntar les estructures monògames que la societat en la que vivim ens ha inculcat a la majoria de persones. És un camí que normalment és llarg, i sempre serà més senzill de fer si la persona que tens al costat l’està fent també (és el cas de la relació monògama que decideix, en un moment determinat, obrir la relació). Però en la relació mono-poli aquesta desmuntatge o des-aprenentatge l’haurà de fer un sol, mentre l’altre persona «ja està allà». Ajudarà molt que la persona poliamorosa de la relació tingui molta paciència i compassió, i tenir els dos una molt bona comunicació i confiança. Ser poliamorós no vol dir tenir llicència per fer tot allò que un vulgui; la persona monògama necessitarà molt de re-assegurament en el que l’altre sent per ell i molta confiança, tant en un mateix com en la seva parella.

Val la pena acabar aquest document posant de manifest que tots els aspectes esmentats que considero que poden ajudar a millorar la qualitat d’una relació mono-poli són igual de vàlids per a qualsevol tipus de relació sexo-afectiva: paciència, persistència, compassió, confiança i molta comunicació.

NOTA: En aquest article fem referencia a relacions sexo-afectives, que són de les que tracta la monogàmia

mapa_terrassa

Relacions no monògames

Les relacions no monògames poden ser tan variades com les persones que hi formen part. Cada un de nosaltres tenim unes prioritats i valor únics i personals, que poden ser més o menys flexibles i en funció d’això, abans de llençar-nos a viure les nostres relacions d’una manera diferent a la establida per defecte, és important que ens fem algunes preguntes i tinguem en compte algunes consideracions.

Potser la qualitat més valuosa en les relacions no monògames és la capacitat de ser brutalment honest amb un mateix, i en consequència, amb els altres. Què espero d’una nova relació? Què puc oferir? Quina és la meva disponibilitat emocional, de temps i energia? són algunes preguntes útils que ens podem fer. Obviament, quant més ens coneixem a nosaltres mateixos i acceptem i estimem les nostres pròpies incongruències més fàcil serà respondre a aquestes preguntes amb coherència. Potser encara no hi som allà on volem ser, potser sentim gelos quan només ens agradaria alegrar-nos per la felicitat dels nostres amors,… però de vegades el que volem no coincideix amb qui som aqui i ara. Acceptar-nos incondicionalment amb amor i compasió ens ajudarà a transitar cada una de les pases d’aquest camí.

L’altra actitud que ajuda a gaudir relacions ètiques i conscients és la comunicació. Una bona comunicació efectiva facilitarà poder consensuar amb tots els implicats cada conflicte, dubte o por que sorgeixi. L’escolta activa, la comunicació directa i no violenta, així com la empatia ens poden ajudar a responsabilitzar-nos de les nostres pròpies emocions i acompanyar a l’altre en les seves vivències de la manera més amorosa possible.

Tenint en compte, com hem dit abats, que cada persona construirà la seva relació no monògama de la manera més adient per a ell mateix, podem establir certes tipologies que us podeu trobar:

  • Swingers o intercanvi de parella
    En aquest cas el nucli no és pas cada individu si no la parella com a unitat. L’intercanvi es defineix com el joc exclusivament sexual que poden gaudir els membres d’una parella, normalment junts, en companyia d’una altra persona o d’una altra parella, que pot incloure penetració o no (ser observat per la parella mentre jugo amb una altra persona, ser mirat mentre practiquem sexe amb la parella, o interactuar amb altres). Es pot donar tant en espais privats com en locals d’intercanvi. Generalment no implica cap relació afectiva amb altres persones.
  • Relació oberta
    Com en el cas dels swingers, el nucli segueix sent una parella, que “obre” la seva relació de manera que cada membre tingui permís per interactuar i jugar (normalment només sexualment) amb altres persones, ja sigui junts o per separat, sense que es consideri infidelitat. Cada relació pot establir les seves pròpies regles del que està permés o no.
  • Poliamor jeràrquic
    El poliamor es defineix com la capacitat d’estimar varies persones alhora de manera consensuada entre totes les implicades. En el cas de que hi hagi una jerarquia, s’estableix una parella o relació principal i d’altres secundàries.
  • Poliamor no jeràrquic
    Quan tenim més d’una relació íntima, sexual i amorosa al mateix temps amb el coneixement i consens de totes les persones involucrades, sense que existeixi cap jerarquia més enllà de les jerarquies implícites que es donen segons la vinculació es tingui amb cada una (convivencia, fills en comú, economia compartida, …) es parla de poliamor no jeràrquic, on no existeixen vetos ni normes restrictives per cada membre de la xarxa afectiva.
  • Anarquia relacional
    L’anarquia relacional s’entén com la pràctica de formar relacions que no estiguin sotmeses a un conjunt de regles preestablertes. És una forma d’entendre les relacions que intenta posar menys pes en les relacions sexo-afectives, validant i donant espai i importància a cada persona de la teva xarxa per les característiques de cada relació, independentment de si encaixen o no en una etiqueta determinada (parella, amic, amant, etc…)

En propers posts intentarem desenvolupar amb més detall algunes d’aquestes configuracions no monògames.

En tots els casos, us recomanem entendre les relacions no monògames com un estat viu i canviant que pot anar evolucionant i transitant per diferents modalitats. La vida és canvi, i acceptar aquest canvi com a part inherent també de les relacions personals ens ajudarà a connectar amb nosaltres mateixos en cada moment i establir el tipus de relació que dessitgem a cada moment.

No us enganyeu: viure relacions no monògames de manera ètica i conscient és un camí difícil que requereix de tota la nostra valentia i coratge, i de la nostra voluntat de voler afrontar totes les possibilitats d’aprenentatge personal que se’ns posaràn a davant. Alhora, és un camí ple de llum i felicitat. L’amor es multiplica. Quant més amor oferim, més amor tenim per oferir.